Es tracta d’una malaltia parasitària greu en el gos, causada per un paràsit (protozou microscòpic ) denominat Leishmania.

El primer símptoma clínic més habitual és la pèrdua de cabell , sobretot al voltant dels ulls , orelles i el nas . Segons la malaltia va avançant , el gos perd pes encara que no perd la gana . Són habituals les ferides a la pell , especialment al cap i les potes en les àrees on el gos està en contacte amb el terra al tombar-se o seure’s . Quan el quadre es torna crònic , aquest es complica observant símptomes relacionats amb insuficiència renal en molts casos.

A Espanya les regions més afectades són les d’Aragó, Catalunya, Madrid, Balear , Llevant, Múrcia, Andalusia, Castella-la Manxa, Extremadura, Castella i Lleó. S’observa en altres regions però amb menys intensitat.

La temporada de mosquits comença amb la calor, normalment al maig i finalitza al setembre o octubre si es prolonga l’estiu. Els mosquits romanen durant l’hivern en estat de larves quaternàries. A les zones més càlides d’Espanya trobem mosquits pràcticament tot l’any.

Si el seu gos no rep cap protecció, el risc varia d’un 3% a 18 %. El risc sempre augmenta si el seu gos està més en zones rurals i periurbanes, en regions càlides del país i si està fora de casa al vespre.

Es diferencien diverses espècies diferents entre si del gènere Leishmania, Leishmania tropicals, major, infantum . Dins de cada espècie es defineixen diferents tipus (“zimodemes”), els quals mostren mínimes diferències entre si.

A Espanya només hi ha la Leishmania infantum.

En el gos, el paràsit viu en un tipus especial de leucòcits ( macròfags ) de la sang, pell i òrgans interns, a més es troba en la mèdul•la òssia, articulacions i fins i tot en el Sistema Nerviós Central.
Quan un mosquit (flebotom) pica a un gos infectat, pren paràsits (leishmania) de la sang de la seua pell. Dins de l’estómac del mosquit, les cèl•lules infectades es trenquen i els paràsit, que s’alliberen, canvien la seua forma i es tornen allargats. Aquestes formes allargades suren en el contingut estomacal i s’adhereixen a la paret intestinal. Es reprodueixen mitjançant la divisió binària i, en uns pocs dies, l’estómac del mosquit està ple de paràsits. Quan la femella torna a picar, introdueix els paràsits a través de la pell en el gos. Apareix una minúscula lesió dèrmica (anomenada xancre d’inoculació) en el punt de picada, habitualment al nas o l’orella. Ací, el paràsit colonitza els macròfags i pateix un canvi morfològic a la seua forma original arredonida. A mesura que el xancre desapareix lentament, els paràsits es dispersen per la sang a altres òrgans interns.

La leishmaniosi es transmet únicament a través d’un mosquit anomenat flebotom.

A Espanya, es defineixen més d’una desena d’espècies de flebotoms entre les quals només 2 són transmissores eficaces de la leishmaniosi (P. perniciosus i P. ariasi). Només les femelles d’aquests flebotoms transmeten la leishmaniosi.

Perquè només les femelles s’alimenten de sang. La femella necessita sang per produir ous. Al voltant d’una setmana després d’alimentar de sang, les femelles posen aproximadament 100 ous a terra humit ric en matèria orgànica.

No, cada flebotom naix lliure de Leishmania.

Per poder transmetre la leishmaniosi una femella de flebotom ha de picar abans un animal infectat (així s’infecta ella) i després un gos sa. Quan la femella pica per segona vegada, els paràsits es dipositen a la pell del gos i infecten el gos.

En gossos és l’única forma de transmissió conegut. En humans s’ha descrit casos de transmissió per agulles infectades (transmissió de sang a sang directa).

Els flebotoms són insectes de mida petita ( 2,5-3 mm de llarg ) que, a diferència de les altres espècies de mosquits, no emeten un so de brunzit en volar. El color va des palla clar a marró fosc.

Els mosquits no es poden veure durant el dia perquè romanen en esquerdes i buits. Els mosquits que transmeten la leishmaniosi canina no viuen a les platges però són més abundants en àrees rurals o en les ciutats en llocs amb arbres, com jardins i parcs .

Les larves eclosionen dels ous una setmana després de la posta. Hi ha quatre estadis larvaris abans que la pupa o crisàlide es forme. Els adults maduren 10 dies després. El cicle complet des d’ou a adult dura aproximadament 2 mesos.

Una femella pica normalment 3-4 vegades abans de morir-se . Una femella infectada pot contagiar fins 2-3 gossos.

El cicle d’activitat dels mosquits comença al capvespre i continua fins a la matinada. Els mosquits de l’àrea mediterrània prefereixen les nits càlides (no menys de 16 ° C) i, per la seua mida petita, no poden volar amb vents forts (més d’1 m/s). No obstant això, poden viatjar a llargues distàncies (fins a 2 km) .

Majoritàriament, piquen més a l’exterior, encara que també es veuen freqüentment en l’interior de les cases. Busquen l’aliment de sang gràcies a l’olor de l’animal que els arriba a través dels corrents d’aire. Llavors volen en contra d’aquestes corrents per assentar-se i picar.

Visite al seu veterinari qui realitzarà una prova analítica mitjançant una mostra de sang del seu gos. Depenent del seu estat, també prendrà una mostra de la mèdul•la òssia o del teixit d’un gangli limfàtic inflamat per examinar al microscopi i detectar els paràsits.

El període d’incubació pot variar entre 3 i 18 mesos. De forma excepcional, la malaltia pot romandre en latència durant diversos anys. Alguns gossos són resistents i, encara que reben picades dels flebotoms, mai mostraran símptomes de la malaltia sempre que estiguen correctament alimentats i no estiguen sotmesos a estrès. Aquesta resistència, probablement, està determinada genèticament.

Bàsicament s’utilitzen tècniques que ens permeten detectar el paràsit (parasitològiques) o bé la resposta defensiva del malalt enfront d’aquest. Quan es tenen sospites que un animal pateix leishmaniosi s’utilitzen diverses proves al mateix temps per tal d’assegurar el diagnòstic, entre elles podem citar la presa de mostres de la mèdul•la òssia o gangli limfàtic per tal de visualitzar el paràsit, proves serològiques (IFI o ELISA) per controlar el grau de resposta immunitària que l’animal presenta i proteïnograma.
En zones endèmiques de leishmaniosi canina, els gossos, de forma rutinària, es controlen anualment mitjançant uns kits ràpids utilitzant la sang per detectar de forma primerenca el possible contagi.

Ha de portar el seu gos al veterinari almenys un cop l’any. D’aquesta manera s’està a temps per a un tractament de control de símptomes i el risc de mort és molt menor.

Sí .Si observa els símptomes clínics, porte el seu gos a la clínica veterinària per a realitzar una prova serològica si sospita que ha estat infestat. El tractament tindrà més èxit si s’inicia en les primeres fases de la malaltia.

El tractament suprimeix els símptomes i impedeixen la possibilitat de contagi a altres gossos , però no eliminen el paràsit completament.

Encara que un tractament pot durar diverses setmanes, el paràsit roman en el gos. Fins al final de la vida del gos, periòdicament cal realitzar controls per detectar recaigudes i repetir el tractament si fos necessari.

Els leishmanicidas, són fàrmacs utilitzats per al tractament de la leishmaniosi els més utilitzats són compostos antimonials, al•lopurinol i miltefosina. Els primers s’apliquen mitjançant injecció i els segons es prenen per via oral.

Molt variable i difícil de quantificar. Dependrà de la qualitat de vida del gos, de possibles reinfeccions per altres flebotoms, del control veterinari que es practique, etc.

Com més aviat es diagnostica la malaltia millor es pot controlar.

Acudisca immediatament al seu veterinari per controlar la seua mascota.

Sí. Des de fa un parell d’anys existeix a Espanya una vacuna que protegeix de la leishmaniosi. Per a una informació més completa sobre la mateixa visiteu al seu veterinari.

Hi ha d’una banda fàrmacs per estimular la resposta immunitària efectiva per fer front a la infecció del paràsit, per a més informació preguntar al seu veterinari .
D’altra banda repel•lents del mosquit, la funció és evitar la picada del flebotom.
Hi ha productes disponibles en esprai, en pipeta i collarets disponible a la seua clínica veterinària.

La manera d’acció d’aquests productes principalment és un efecte repel•lent davant de la picada del transmissor (flebotom) del paràsit (Leishmania). Un mosquit que no pica, no transmet la leishmaniosi.

Com l’únic transmissor de la leishmaniosi és el flebotom, podem estar segurs que si cap flebotom infecta el seu gos és impossible que emmalalteixi.

Mantinga el seu gos dins de la casa des del capvespre a l’alba entre els mesos de maig i octubre. Utilització de mosquiteres a la zona de descans de la seua mascota si aquesta ha de dormir en exterior.

Difícil de precisar, s’estima que existeixen 2 milions de nous casos cada any.

S’estima que en els últims anys hi ha 700 nous casos cada any. Tots ells estan relacionats amb pacients immunodeprimits i pacients sotmesos a trasplantament que reben medicació per evitar el rebuig.

Els mateixos que afecten al gos. Al nostre país Leishmania infantum.

És pràcticament impossible que una persona sana puga desenvolupar els símptomes de malaltia. La nostra resposta defensiva enfront de la infecció és molt intensa i eficaç, sent capaç d’impedir l’expressió dels símptomes. En zones endèmiques un alt percentatge de la població ha tingut contacte amb Leishmania alguna vegada, sent el nombre de casos clínics gairebé nul. El risc de desenvolupar la malaltia augmenta en el cas que la persona pateixi alguna malaltia que comprometi el seu sistema immunitari.
En cas de símptomes, la resposta al tractament és molt bona.

Només en cas de nounats o nens que pateixin alguna malaltia o deficiència del seu sistema immunitari.

No hi ha estudis sobre això, però la lògica ens porta a pensar que el risc de patir la infecció no augmenta en presència d’alguna mascota a casa. En zones endèmiques de Leishmaniosi el nombre de flebotoms que circulen és molt elevat, podent rebre picades en qualsevol lloc.
El risc de contraure la malaltia ve donat per viure en una zona geogràfica on existeix la malaltia, es tinga gos o no.

No, de fet encara rebem alguna picada infectiva, la nostra resposta defensiva evitarà el desenvolupament de símptomes, exceptuant com anteriorment comentava aquelles persones que pateixen alguna malaltia o deficiència en el seu sistema defensiu.